CASA COLL I REGÀS (1896-1898)

Situació: Carrer d’Argentona 55-57 de Mataró.

Versió en català

Altres obres de Puig i Cadafalch

Biografia

El perfil polític de Puig i Cadafalch

La Renaixença.

Fitxes lúdiques

Versió en català

L'obra més representativa del Modernisme a Mataró la trobem al carrer d'Argentona. L'arquitecte mataroní Josep Puig i Cadafalch va rebre l'encàrrec l'any 1896 de Joaquim Coll i Regàs, empresari mataroní i amic seu. L’arquitecte hi desplega tot d’imatges i motius decoratius destinats a lloar la figura del seu client, prestigiós industrial tèxtil. Per exemple, les reixes de la portada estan decorades amb rodes de telers del tipus anglès per a teixits de punt.

Aquesta obra és una mostra de com es combinen diferents estils arquitectònics: medieval, plateresc, barroc, mossàrab i influències del nord d'Europa.

La façana, molt fastuosa, recorda les construccions gremials d'estil flamenc amb una gran tribuna amb columnes salomòniques i una cornisa esglaonada, elements que també trobarem en altres treballs de Puig i Cadafalch. A la casa Coll i Regàs, la indústria tèxtil quedarà evocada en la decoració de la façana: L'entrada principal està presidida per La Filosa, obra d’Eusebi Arnau, una dona amb un fus a les mans per filar i que està envoltada per unes balances; les reixes de ferro forjat dels finestrals, els capitells, els esgrafiats, la ceràmica vidriada, etc. Destaquem les rajoles que trobem a la tribuna amb les inscripcions: “Molt bo és viatjar” – “Millor a casa estar”, tota una mena de “declaració de principis”.

La planta baixa de la casa és on es manifesta clarament el modernisme com a lluïment del propietari de la casa. Cada àmbit presenta una decoració ben diferent: trobem la sala del piano i el despatx. Al centre de l'habitatge un atri de distribució il·luminat per una lluerna, la sala del rentamans, el menjador i la galeria tancada per la part posterior amb una vidriera de colors. Els esgrafiats a les parets amb motius referents a la naturalesa, els vitralls emplomats de les portes amb motius florals, els arcs conopials, les columnes d'estil neogòtic amb capitells, la ceràmica vidriada dels sòcols, etc., són elements que es van repetint a cada sala de l'interior de l'habitatge.

El primer pis està destinat a les habitacions que estan distribuides al voltant de l’atri central de l’edifici. Això permet que la llum natural inundi tot l’habitatge.

En contraposició a la façana principal, la façana posterior és sòbria, eliminant totes les concessions decoratives i concentrant-se en les solucions funcionals, sense deixar de banda els valors estètics.

La casa va ser construïda l'any 1897. Actualment és la seu de la Fundació Iluro.

Imatges de la Casa Coll i Regàs. Fotos de R. Manent

Més info: (aquesta informació serà compartida amb els altres punts que també són “Puig i Cadafalch” –per exemple, La Confiança, el Rengle, etc.-)

Altres obres de Josep Puig i Cadafalch

A part de la casa Coll i Regàs, dirigí la seva residència estival a Argentona (1897) i la Casa Garí (1899) també a Argentona. A Barcelona trobem la casa Martí i Puig –coneguda per ser la seu d’Els Quatre Gats- (1893), la Casa Amatller (1900), el palau Macaya (1901), la casa Trinxet (1904, avui desapareguda), la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905), la Casa de les Punxes (1905), , la Casa Serra (1907) –seu de la Diputació-, la Casa Company (1911), la fàbrica Casarramona (1913) –avui CaixaForum- al peu de Montjuïc, les cases Pich i Pon (1921), la Casa Guarro (1923) i la Casa Casarramona (1924).

Com a urbanista projectà l’enllaç de la Via Laietana en el seu tram central (1914), des de la plaça de l’Àngel fins el carrer Sant Pere més Baix, on cal destacar la plaça Ramon Berenguer el Gran que permet l’excel·lent visualització de la muralla romana, amb les estructures del Tinell i de la Capella Reial de Santa Àgata.

La progressiva reducció de la jurisdicció militar dels espais de la muntanya de Montjuïc permet, per un costat l’urbanització del barri del Poble Sec i per l’altre descobrir les immenses possibilitats que donaven aquests grans espais. Així, el 1915 se li encarrega el projecte de la futura Exposició d’Industries Elèctriques a la falda de Montjuïc. Com espai introductori d’aquesta exposició i per connectar-la a la xarxa urbana, Puig i Cadafalch, en col·laboració de G. Busquets, estableix els criteris definitius per configurar la Plaça d’Espanya. La projecten circular amb una galeria de grans columnes, en una clara transcripció de la plaça de Sant Pere del Vaticà. En el centre de la plaça, una font monumental obra de J.M. Jujol, que recorden les fonts de l’època barroca a Roma. I per enquadrar la prespectiva cap els espais de l’Exposició, dissenyen dues torres bessones de planta quadrada dissenyades per Ramon Raventós, que recorden el campanar de Sant Marc de Venècia. Per completar l’aspecte monumental del projecte, els desnivells es van aprofitar per crear una sèrie de replans, sortidors i jocs d’aigua i escales que vorejaven cascades facilitaven l’accès al punt més elevat, que tancava l’espai de manera escenogràfica amb l’amplia façana i la majestuosa silueta del Palau Nacional.

Per complementar l’actuació de Puig i Cadafalch a la muntanya de Montjuïc, per iniciativa de F. Cambó, es crida Jean C.N. Forestier, en aquell moment conservador dels parcs de Paris, per establir el projecte dels jardins. El que fou el seu ajudant, Nicolau M. Rubió i Tudurí, desenvolupa els conceptes que finalment s’executen als jardins de la Font del Gat i del Roserar que connecten amb el Teatre Grec, perfectament adaptats a la topografia de l’espai i que coincideixen amb els criteris que Puig i Cadafalch aplicava a la seva arquitectura.

Biografia

Mataró, 17 d’octubre de 1867 - Barcelona, 23 de desembre de 1956

Arquitecte, historiador de l’art i polític.

Estudià arquitectura (1883) i ciències exactes a Barcelona (doctorat a Madrid el 1888). Arquitecte municipal de Mataró l’any 1889, hi projectà el mercat cobert i la xarxa de clavegueres. Establert a Barcelona, decorà la joieria Macià al carrer de Ferran (1893) i dirigí la construcció de la casa Martí —Els Quatre Gats— (1895), que té les característiques del seu estil inicial: l’anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades. Dibuixà la creu de ferro —amb escultura de Llimona— del Rosari Monumental de Montserrat (1896), dirigí la casa Coll i Regàs de Mataró, la seva residència estival d’Argentona (1897) i la masia el Cros dels Garí, també a Argentona (1899), on s’apropa més a les formes d’arquitectura popular.

A Barcelona féu la Casa Amatller (1900), influïda per l’arquitectura flamenca, la casa Macaya (1901), on treu partit de l’estucat de la façana, cosa que també féu a la casa Trinxet (1904, desapareguda) i a la casa Sastre i Marquès de Sarrià (1905), sense deixar, però, d’inspirar-se en formes catalanes medievals a la restauració de la residència dels barons de Quadras a Maçanes (1903). Adoptà el plateresc a la Casa Serra (1907) i formes del gòtic flamíger a la Casa Quadras (1905) o al bloc de les tres edificacions unitàries que construí per a la família Terrade s el 1905 conegut com a Casa de les Punxes, tot a Barcelona. L’evolució posterior de la seva arquitectura comporta realitzacions d’estil divers com la Casa Company (1911), que recorda vagament els xalets suïssos o del Tirol, la fàbrica Casarramona al peu de Montjuïc (1913), d’estructura de maó i formes goticitzants, els projectes (1915), en part realitzats, de l’Exposició Internacional de Barcelona, les cases Pich i Pon (1921, mutilada), Guarro (1923) i Casarramona (1924).

Com a urbanista projectà l’enllaç de la Via Laietana amb el nucli antic de Barcelona al sector de la capella de Santa Àgata (1914) i l’agençament de la Plaça de Catalunya (1923), que dugué a terme l’ajuntament de l’època de Primo de Rivera amb alteracions importants. Restaurà les esglésies de Sant Martí Sarroca i de Sant Joan de les Abadesses i impulsà les excavacions d’Empúries a través de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual fou cofundador i president durant molts anys.

Profund coneixedor de l’art medieval català, és autor d’obres tan importants com L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18, amb A. de Falguera i J. Goday), La geografia i els orígens del primer art romànic (1930), La place de la Catalogne dans la géographie et la chronologie du premier art roman (1932), L’architecture gothique civile en Catalogne (1935) i L’escultura romànica a Catalunya (1949). Fou professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1901-02) i dels Estudis Universitaris Catalans (1905). Donà cursos a les universitats de la Sorbona (1925), Harvard i Cornell (1926) i a l’Institut d’Art et Archéologie de la Universitat de París gràcies a la Fundació Cambó (1930). Presentà comunicacions al Congrés Arqueològic de França a Carcassona-Perpinyà (1906), als internacionals d’història de l’art de París (1921) i Roma (1922) i als d’estudis bizantins de Bucarest (1924) i Belgrad (1927). Fou doctor honoris causa de les universitats de Freiburg (1923), París (1930) i Tolosa (1949).

Ingressà el 1886 en el tot just creat Centre Escolar Catalanista, que presidí (1889-90) després d’haver dirigit la secció d’escoles especials (1888-89). Participà en la I Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), pertangué a la Lliga de Catalunya i col·laborà a La Renaixença i al setmanari La Veu de Catalunya, i fou un dels fundadors del diari del mateix nom, al qual contribuí, els primers anys, amb articles molt contundents. Cofundador de la Lliga Regionalista (1901), fou membre del seu Comitè d’Acció Política. Del 1902 al 1905 fou regidor de l’ajuntament de Barcelona, on promogué la política de sanejament i la constitució de la Junta Autònoma de Museus (1902), ampliada el 1907 amb la participació de la diputació provincial. A la Junta ajudà decisivament a la formació dels fons museístics de la ciutat amb la instal·lació de les pintures romàniques traslladades dels Pirineus, de les troballes d’Empúries, etc. Diputat a corts per Barcelona en les eleccions de la Solidaritat (1907), respongué, en nom de la minoria regionalista, al missatge de la corona amb un gran discurs, però després limità les seves intervencions gairebé a la crítica del govern, especialment en qüestions d’educació. Elegit diputat provincial per Barcelona, ajudà Prat de la Riba en la seva tasca cultural; abans ja havia col·laborat en altres empreses, com la de la restauració del palau de la Generalitat. Com a diputat destacà en la promoció de l’ensenyament tècnic (escoles del Treball i Superior d’Agricultura).

Reelegit diputat provincial pel març del 1917, fou designat pel novembre segon president de la Mancomunitat i confirmat en la presidència el 1919, el 1921 (després de la seva reelecció com a diputat) i el 1923. Al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya i enmig de fortes convulsions socials, continuà i amplià l’obra de Prat en donar un gran impuls a la xarxa telefònica, i amb l’establiment de les biblioteques populars i la difusió de les tècniques agrícoles i ramaderes. Inicià la publicació dels mapes geogràfic i geològic, creà el Servei Meteorològic, les escoles d’Alts Estudis Comercials, la d’Indústries de teixit de punt —a Canet de Mar— i la d’infermeres. Establí l’Oficina d’Estudis Jurídics i el Laboratori de Psicologia Experimental. Durant el primer mandat fou organitzada eficaçment la campanya pro estatut d’autonomia, malmesa pel joc parlamentari.

El cop d’estat de Primo de Rivera comportà la substitució dels diputats provincials d’elecció popular per una Mancomunitat a gust del dictador, presidida des del 1924 per Alfons Sala, que menà una campanya de descrèdit contra Puigi els diputats anteriors i una persecució contra els funcionaris més significats en el camp educatiu. L’ajuntament dictatorial de Barcelona també el destituí del seu càrrec d’arquitecte de l’Exposició i el 1928 ordenà enderrocar les quatre columnes amb capitell d’estil jònic emplaçades a Montjuïc dissenyades per ell el 1919 evocadores de les quatre barres de la senyera. No foren restituïdes fins 83 anys després, en una inauguració solemne el dia 27 de febrer de 2011. Amb la República les seves activitats polítiques minvaren, i la revolta del 1936 l’obligà a fugir i s’establí a París, i després al Rosselló, on continuà els seus estudis sobre el romànic. Després de la guerra civil li fou prohibit l’exercici de la professió d’arquitecte.

(GEC)

El perfil polític de Puig i Cadafalch.

Per parlar del perfil polític de PiC, cal tenir present l’expressió del seu pensament a través dels mitjans que tenia al seu abast. Així trobem el seus articles a “La Veu de Catalunya” i els seus projectes arquitectonics manifestaments en oposició a les normes unificadores que regien la construcció de vivendes a l’Eixample de Barcelona. També és destacable la seva voluntat d’introduir-se en els òrgans de govern de la ciutat, per tal d’impulsar iniciatives renovadores que permetesin  situar els equipaments urbans als nivells que eren habituals en els països que eren l’avantguarda europea.

Així, per exemple, va participar activament amb el Centre Escolar Catalanista, fundat a Barcelona el 1887, fent conferències sobre l’art romànic o organitzant excursions amb la finalitat de dibuixar o de fotografiar monuments destacats del passat del país. PiC presidí aquest Centre en el curs 1889-1890 i el succeí Enric Prat de la Riba.

L’any 1891, les associacions catalanistes constitueixen la Unió Catalanista, inspirada per Lluís Domenech i Montaner i Enric Prat de la Riba. El març de 1892 es celebra l’Assamblea a Manresa amb la participació de 250 representants de 160 poblacions. PiC hi pariticipa com a delegat de la ciutat de Mataró, en la qual ocupava el càrrec d’arquitecte municipal. L’any 1899 es produeix una escissió en la Unió Catalanista com a consequència de l’enfrontament dels dos sectors: un a l’entorn dels homes de la “Renaixença” i l’altre de caire més polític, entre el que hi figurava PiC. Aquest grup, el 1901 es fusiona amb la Unió Regionalista per fundar la Lliga Regionalista, que va aconseguir el suport de la burgesia industrial que es mostrava disconforme amb l’oligarquia agrària que marcava les directrius de la política que es feia des de Madrid.

Com a consequència de l’èxit en les eleccions municipals de novembre de 1901, PiC entra a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona integrat en la Comissió de Foment i Cultura, on comença una gran activitat municipal fins el 1905. Activitat que es complementa amb els articles que publica a “La Veu de Catalunya”. És aleshores quan té més oportunitats d’impulsar els seus criteris sobre la qualitat dels serveis ciutadans, tant pel que fa a la higiene –i de manera més concreta, en la xarxa del clavegueram- com en el projecte de pavimentació del Passeig de Gràcia i de la Gran Via, sense deixar de banda l’increment de les accions culturals, com la creació el 1902 de la Junta Autònoma de Museus.

La Renaixença.

Fitxes lúdiques: fitxers PDF que es poden descarregar amb dibuixos pq els nens que fan/acompanyen les rutes puguin pintar-los. Per exemple, aquestes mandales: